DISCO “SILENCIO EN LLAMAS”

libreto Disco Silencio en LLamas

Y

Conexión con Spotify

PDF del Libreto del Disco “Silencio en llamas”, del grupo Luz Candente, y la Conexión con Spotify para escucharlo gratis. Es un producto de la Factoria Rifi. Grabado en el estudio home “La Cala dels somnis” de Altea (Alicante ) por Dani Montiel. Composiciones de Jesús Vidal, Toral y José de la Rosa. Letras de Rifi.

Leave a comment

Filed under Uncategorized

Història dels grups musicals en Altea

HISTORIA DELS GRUPS MUSICALS D’ALTEA

En aquest article no anomene per a res les Bandes Municipals de música que tenen altre carácter i altra trayectoria i ja existeixen publicacions sobre la seua historia. Encara que no hi ha que oblidar que son els músics joves de les Bandes qui donen consistencia musical als grups moderns que ací tractem. Em centre en els anomenats grups musicals nascuts a l’època beat. L’antecedent més important, després de la guerra civil, és la ORQUESTA AZUL, en la dècada dels 50, que provenia de la Filarmónica, dirigida per Francisco Perez Devesa “Francisco el Mestre” (fill del Mestre Pérez), que tocava la trompeta; el trombó de vares, Antonio Bellido Muñoz; Andrés Cortés Such, trompeta; José Coello Such, saxe; Timoteo Laviós Llobell, saxe; Francisco Llinares Ballester, saxe; Francisco Coello Such, saxe; José Mayor, trompeta i Andrés Lòpez Muñoz, batería. Com es pot apreciar, el vent era l’instrumentació més important que condicionaria el repertori. Interpretaven música de ball, moltes vegades en el saló de Cinema Costa Blanca, propietat de Jose Mª Planelles.

orquesta-azul

orquesta-azul-1

Figura 1.- La “Orquesta Azul”

orquesta-iris

orquestina-iris-2

Figura 2.- La “Orquesta  IRIS”

Una altra banda, també dels anys 50, era la ORQUESTA IRIS, del Poblet, amb Vicent Pérez (Vicent la Tenda), trompeta i director; Pedro Berenguer, saxe; Felip Mulet, saxe; Jaume Durà, clarinet; i Joan Ronda, batería. Més tard es van sumar Pepe “Palasia” i Juan “el Tirano”.

Però és en els anys seixanta on esclata tot, trencat amb allò anterior, i, a banda de la Banda Filarmónica, cantera de músics alteans, un grapat de joves, alguns sense formación musical, van muntar tota una serie de grups musicals que varen poar de l’esperit dels seixanta, – que menejava el món en eixe punt de la història- i van reproduir la música que trionfava en eixe moment d’explosió artística irrepetible, amb l’auge d’estils musicals com ara el soul, el pop i el rock.

El primer grup musical de joves d’Altea amb guitarres elèctriques és “ELS d’ALTAYA” l’any 1964. La fotografía mostra la seua primera actuación en públic l’any 1965 en la sala de festes “El Edén” de Finestrat. La formación inicial estava formada per : Robert Ferrer, guitarra solista; Pere Juan Pérez, guitarra rítmica, Jeroni Ortiz (Xumena), cantant; Batiste Ramón, baix i Paco Montiel, batería. Més tard, van actuar en la sala de festes “El Calpí” de Vergel, en la sala de festes de La Nucia i en les festes de Sant Jaume, Sant Joan i Sant Pere d’Altea. A finals de l’estiu de 1965 s’en va anar del grup Robert Ferrer que va ser sustituit per Jesús Palomino i a la seua eixida, per Toni Riolo, d’Altea la vella, que també va estar en Los Ases. Algunes de les cançons del seu repertori eren versions: “La casa del sol naciente”, “Comprensión”, “Mis manos en tu cintura”, “La noche”, “Satisfaction”, “Aline”, etc…

Desprès, van tindre un mànager professional que els va fer actuar en tots els pobles de la Marina.

Degut al compliment del servei militar en l’any 1968 de molts dels seus components, el grup es va disoldre. Al finalitzar el periode militar, en 1969, van integrar altres grups musicals d’Altea, com veurem a continuació.

figura-3

Figura 3.- “Els d’Altaya”: Robert Ferrer; Pere Juan Pérez; Jeroni Ortiz (Xumena); Batiste Ramón; Paco Montiel. En “El Edén” de Finestrat

KRANKS GRUP son de 1965 i estaven dins : Jesús Palomino, guitarra; Pep Barber, baix; Vicentet, baix i guitarra; Xocolater (Batiste Martinez Laviós), batería i cantant; Kiko Pelat , piano i Vicent Martí, batería. Molt prompte Vicent s’en va anar a estudiar a València i entra Paco Montiel. Feien versions dels éxits d’aleshores

figura-4

Figura 4.- “Kranks grup”: Jesús Palomino, Pep Barber, Vicentet, Chocolater, Kiko Pelat i Paco Salinas)

Ja en 1967, disolts els Kranks es crea amb els restes i noves adquisicions ELS MAGNIFICS, amb Xocolater (Batiste Mtnez Laviós), com a cantant i batería, Vicentet el Macareu, que també venía dels Kranks, com a baix; Pepito Palmera, guitarra; Kiko Pelat, ex-krank, al piano, i Paco Salinas, batería i cantant. Com es pot observar, n’hi havien dos músics que cantaven i tocaven la batería. Era molt d’aquella època que es turnaren en els instruments segons l’estil de la cançó que interpretaven. El seu repertori era, quasi tot, de versions dels Rollings Stones.

figura-5

Figura 5.- “Els Magnífics”: dalt, Vicentet el Macareu i Paco Salinas; centre, José Llorens Viudes (Pepito Palmera); baix, Francisco Mas Mas (Kiko Pelat) i Xocolater

Els Magnífics continuen, però van entrar a tocar de seguit en Hotels de Benidorm, professionalitzant-se la majoria dels seus membres. Fins fa poquet han estat treballant fins la jubilació d’alguns membres i han tingut en actiu diferents músics al llarg del temps. L’any passat li van fer un homenatge a l’Estanc a Paco Salinas que havía faltat. Aquesta professionalització no estava ben vista des del punt de vista creatiu i va fer que alguns marxaren del grup.El Xocolater va ser un dels que va abandonar els Magnifics per aquesta raó i, s’en va anar al servei militar, al mateix temps. El seu repertori era Procol Harum, “Con su blanca palidez”, Al Bano, éxits del festival de San remo, etc… sobretot, música per a ballar, ràpid i agarrat. Van ser teloners del grup “Los Angeles” en Verger, en 1970. Una vegada van anar a actuar a un xalet en Oliva i van pensar que era una festa privada quan en realitat es tractava d’un puti-club. També, en la Cultural de Teulada, van cantar “Je t’aime mais non plus”, encara que tararejaven la lletra (no sabien francés) i respiraven profundament a la rescobla (estribillo), la qual cosa no els va servir de res, doncs el representant de la Societat d’Autors els va dir que cantar eixa cançó estava prohibit i que pararen ja, si no volien anar a pressó, el que van fer interrompent l’actuació a meitat de cançó.

Quan el Xocolater torna el 1970, després de només tres mesos de mili, va muntar AGRUPACIÓ 1, on estaven, a més d’ell com a cantant solista, Paco Montiel, com a batería, que venía dels D’Altaya; Batiste Ramón, com a saxe, batería, arrangaments, piano, etc…també procedent de els d’Altaya; Pep Barber, en un principi, com a baix, ex-krank; Xumena (Jeroni Ortiz) que cantava també i va sustituir Pep Barber quan va abandonar; Pep Curruc , com a guitarra solista; i, donat-li un carácter més comarcal, Jantipipe, al piano, i Kiko, saxe, els dos de Benidorm i Vicent Poderós, trompeta, de Callosa d’En Sarrià. Batiste,Kiko, Santi i Vicent, formaven també part de les Bandes dels seus pobles, el que reforçava la base musical del grup. Això els va donar una capacitat potent per a treure les cançons del repertori, que eren versions de soul, sobretot . També, tocaven rock i pop. Segons l’estil, Xocolater i Xumena anaven turnant-se a la veu. Deatter, un alemà, també els acompanyava a vegades amb la seua guitarra, condicionant el repertori, cap a més temes de rock.

agrupacio-1

Figura 7.- “Agrupació 1”: Paco Montiel, Jantipipe, Batiste Ramón, Kiko, tapat Vicent Poderós, Chocolater, Xumena i Pep Curruc. En el Festival de la cançó jove de Pego

agrupacio-1-pego

figura-6

Figura 6.- “Agrupació 1”: Jantipipe, ,Kiko, Paco Montiel, Xumena (Jeroni Ortiz), Xocolater (Batiste Mtnez Laviós), Pep Barber, Batiste Ramón i baix, Pep Curruc

xoco-i-currucEl Xoco i Curruc

Els d’Agrupació 1 anaven darrere de Riolo, del Poblet, que estava en Los Ases, per tindre fama de ser el millor guitarrista del moment. No obstant, Pep Curruc, sense cap formació musical va donar la talla de sobra, tocant, a voltes, amb la boca com a Jimi Hendrix i introduint sons de slider a la guitarra amb uns aros que portava als dits. També, va ser pioner en la utilització de pedals per a guitarra, que utilitzava amb energía. Cantaven en “anglés” d’aquell que no sabien parlar però efectiu musicalment. Eren molt semblants a grups com “Conexion”, “Bravos” i, sobre tot, als “Canarios”, pel seu repertori ben dotat de soul. De fet, van ser teloners en una actuació dels Canarios el 1970 en Benidorm.

Agrupació 1van guanyar el primer premi a tots els festivals de música als que es va presentar, competint amb grups que havien gravat ja. D’aquesta forma, durant els anys 1970 i 1971 van guanyar el concurs de grups de música de l’Aixara, el Concurs de la Vilajoiosa organitzat per les filaes de moros i cristians, el de Poble del Duc, en Gandía, i el de Musica Jove de Pego. L’originalitat del grup estava garantida perque no hi havien grups com aquest amb una secció de vent amb Trombó de vares, Saxe i Trompeta, la qual cosa donava moltes possibilitats musicals. Aquests músics de vent amb el pianista eren músics professionals de bandes filarmóniques locals amb una sólida formació i experiència.

Per altra banda, els instruments que tocaven eren de primera: la batería Ludwig va vindre directament de Chicago i va ser de les primeres Ludwigs que van haver a l’Estat espanyol; el teclat Farfisa era l’antecedent del Hamond; Pep Currruc tocava una Gibson i Xumena anava amb una Hoffner com la dels Beatles

Els cridaven per a tocar en totes les festes dels pobles de La Marina i fins Gandía i Alacant. El xofer era El Petit. Un día que estaven en Dènia , al costat de la sala Diana, on anaven a actuar en poc temps, els va detindre la guardia civil a uns quants, previa demanda de documentació. Els varen portar a la Casa Cuartel de la G.C. a una habitació xicoteta amb dos cadires; quan van voler assentar-se els van dir que s’alçaren i els van dir que no volien que en Dènia cap persona portara barba ni monyo llarg. Al parlar en Altea per informar-se estava el Cabo Correa que va parlar bé d’ells i els va dir que els soltaren, el que van fer tot seguit. Un altre episodi va tindre de protagonistes a la guardia civil d’Altea, més bé la seua caserna. Aquesta estava situada a la carretera nacional que passa pel poble. Santi portava en el seu cotxe un cartell de fusta de propaganda d’una actuació i un altre darrere. Feia molt de vent i quan passava per davant de la caserna varen xocar en la vorera , al no veure res, i un cartell va colpejar la caserna i el guardia civil que hi es trobava de vigilant. No portaven seients sino uns taburets dins el vehicle. La cosa no va anar a més. Paco Montiel treballava de mecànic i va reparar el cotxe i Santi, amb el cap venat i un fort dolor va seguir cap a Pego per actuar en un Cine d’estiu.

El grup va desapareixer en plé éxit degut a la situació personal dels seus membres, que eren funcionaris i treballadors en actiu, els quals tenien que tocar fins altes hores de la nit i, el dia següent, anar a treballar. Per altra banda, Xocolater, el cantant, s’en va anar a València a fer política anti- franquista, dins el partit clandestí Germania Socialista que tenia molst militants alteans (el baixista Pep Barber, també s’en va anar per la mateixa reaó). El grup va seguir algun temps però la marxa del Xocolater va trencar l’equilibri de la divissió de funcions musicals dins el conjunt i es va disoldre, afegides les dificultats personals abans relatades.

No obstant eixes dificultats hi han hagut altres intents de muntar grups musicals per a interpretar música moderna. Entre ells volem destacar a LOS ASES, OASIS , REBELIÓN, MÁSCARA, LOS SIN NOMBRE, RHODIUS, ZION´S GROOVE, POSIDONIA, I FATS VIRGINIA

LOS ASES, del Poblet, començaren en 1969 i ho varen deixar el 1973. Estaven Xaparro (Joan Pérez) en el teclat; Riolo (Antonio Lloret), com a guitarrista; el Galero (Antonio Pérez Orozco) com a batería i Pedro Pérez Jorro, tocant el baix. Interpretaven temes de pop- rock.

figura-8

Figura 8.- Grup “Los Ases”: D’esquerra a dreta: Xaparro (Joan Pérez); Galero (Antonio Pérez Orozco); Pedro Pérez Jorro i Riolo (Antonio Lloret)

los-ases-2

Los ASES en actuació amb una cantant, Tere de la Sollana

Aleshores s’exigia un carnet de músic per a poder actuar que ho donava la Diputació d’Alacant. Un del jurat, que tenia una Tenda de música, els va dir que aprovarien si li compraven la bateria. Van dir que aprovarien i no li comprarien la batería. Però, va anar un amic que li deien Vicent Jorro i els va fer anar a parlar en els examinadors. Aquells es negaren a veure-los però li digueren a Vicent Jorro que donara els noms i ja ho tindria en compte. Fugint de l’enxufe van caure en ell sense voler. A vegades, actuaven amb una cantant que es deia Tere i era de la Solana, en Altea, que ho feia prou bé, a judici dels companys

El grup MASCARA estava composat per Xumena, com a cantant; Pancho Company a la batería , encara que Paco Montiel també va actuar alguna vegada amb ells; Vicent Roca a la guitarra; Mon tocant el baix i Eduardo, una altra guitarra. No van actuar massa i van durar poc temps, però el repertori que tenien era exquisit, de rock molt ben triat: alguna cosa més especial i distinta dels Beatles i els Rolling Stones.

figura-9

Figura 9. Cartell del grup Mascara

El grup REBELIÓN va néixer el 1972 i ho van abandonar en 1987. Estava format per Domingo Pérez, al teclat; Amadeu Ferrer, guitarra; Vicent Galan Gil, baix i Salvador Pérez, batería. Després, sis anys més tard s’incorporaren José Ripoll, tocant saxe, i Salvador Borja, tocant trompeta. Només tenien una cançó propia, que tocaven al principi com a presentació i es deia “Rebeldía”, com el film que van rodar en Altea el any 1953. Van actuar en totes les sales de festes fins a Gandía, tals com Gran Vía d’Oliva, El Jazmil de Gandía, Volcán i Victoria de Benissa, Tropicana de Calp, etc…amb temes de Santana i d’altres del moment.

figura-10-rebelion

Figura 10.- Grup inicial de “Rebelión”. Començant per l’esquerra: darrere, Jose Rafael Ripoll i Domingo Pérez; en mig, Pep Pérez i Tello; i davant , Salvador Borja i Aurelio Delgado

rebelion-1

La formació OASIS és de 1982 i va finalitzar la seua vida artística el 1986. Estava formada per Juan Miguel Alvado, amb el Baix; Jose Antonio Orozco com a Saxe; Juan Bañuls de Trompeta ; Antonio Vicente Orozco a la Batería; José Salvador Perez a la Guitarra electrica; Vicent Alvado de cantant solista i teclat; i Jaume Llinares amb el Trombó. Els mateixos instruments que Agrupació 1, encara que el seu repertori era més de ball latí: mambos, cumbias, la salsa d’aleshores, que no es diría salsa fins a més avant, pasodobles, i els éxits d’aleshores, etc..

figura-11

Figura 11.- Orquestra “Oasis”: d’esquerra a dreta: Juan Miguel Alvado, Jose Antonio Orozco, Juan Bañuls, Antonio Vicente Orozco, José salvador Perez, Vicent Alvado i Jaume Llinares

Los SIN NOMBRE és una formació musical on entren molts dels fills de les bandes alteanes dels seixanta i setanta. Començen l’any 1993 i ho deixen el 1997. El cantant és Dani Montiel, que també toca guitarra; Vicent Martinez Xocolater, toca la batería; el baixista és Jaume Aznar i l’altre guitarra, Enric Talero. Son dels primers grups musicals que canten en valencià al País. Estil pop i indie. Guanyen un concurs de la Revista On The Rocks , per quedar dins dels deu primers classificats. Per aquest motiu graven una cançó, titulada “Endevinalla” en un disc recopilatori.

img-20161101-wa0011

img-20161101-wa0013

sin-nombre-1

Figura 12.- Grup “Los Sin Nombre”: Vicent Martinez xoco, a la batería, baix, Jaume Aznar; segueixen Enric Talero i Dani Montiel

Otro grupo alteano fue “Black Sky” anticapitalistas, antinucleares y con temas propios
sky-blue
Grup BLACK SKY: De esquerra a dreta: Joan Carratalà (Cassola); Jaume Lavios Pla (Galano);
Pedro Laviós del Racó; Diego Aznar (De la Piquera); Jose María Moya.

El grup RHODIUS, es de 2003 i aguanten fins el 2010. Els seus components son Jorge Sanchez Orozco, cantant, guitarra solista i compositor; Pere Cortés (Penya), batería; David Cortés, guitarra i Xavi Ferrer (Faco), al baix. Toquen composicions propies. El 2006 graven una maqueta profesional amb 6 cançons, i després afegeixen 8 més que donará vida al LP autoproduit anomenat “Plan de tarde”, produit per Roberto Ropero, de Miranda Warning. El 2008 graven un EP amb 6 cançons de títol “Científicos en el ártico”, i deixa el grup Fako, incorporant-se com a nou baixista Nahuel Santellán. La seua música és d’estil Pop- Rock, Indie, que ara diuen Power Pop. Queden finalistes en deu concursos musicals i segons en “I i II Festival de Música Joven El Campello”, en “Radio Jabato- Silla eléctrica” de Madrid, en “Navajasfest 07” de Castelló i en “Centre 14’07” d’Alacant. Actuen prou en diversos llocs del Pais Valencià com ara les sales “Wah Wha” i “Matisse” de València, “Estereo” d’Alacant, en Sant Joan, Benissa, La Nucia, Calp i festa Sant Joan d’Altea. Fòra, ho fan en “Rouge” de Jerez.

figura-13

Figura 13.- Grup “Rhodius”: d’esquerra a dreta, Fako (Xavi Ferrer), Penya (Pere Cortés), David Cortés i en terra Jorge Sanchez Orozco

img-20161123-wa0015

Fig 14.- Grup SANAGA: De dreta a esquerra: Miquel Santamaría Alcaraz, Alex Cortés Ronda, Guillermo Gonzalez Gonzalez, Pedro Jaime Zaragozí Llopis, Juan Fco Aguilera Sala i Paco Egea Ferrer

img-20161123-wa0017

img-20161123-wa0016

El grup SANAGA estava format per Alex Cortés Ronda, batería: Guillermo Gomzalez Gonzalez, baix; Juan Fco Aguilera Sala, guitarra i cors;; Fco Ejea Ferrer, veu; Miquel Santamaría Alcaraz, veu i Pere Jaume Zaragozí Llopis, guitarra. Es va crear el 2006 i ho van deixar el 2010. Feien ersions de hard rock i heavy metal. Tenen temes propis dins una maqueta titolada “Buscar más allá”, amb influencies de grups com ara Pantera i Hamlet. Han actuat a varies festes del poble i van ser teloners a les festes del Crist de 2008 del grup LA Guardia

Una altra formació és ZION´S GROOVE, també d’Altea la Vella, el Poblet, amb Edu Ripoll al Baix; Jaume Galiana (Power), a la Batería; Guille Fluxà, a la veu i Guitarra i Kevin Adkinson al Teclat. Van formar el grup en setembre de 2013 i encara estàn en actiu. Els seu estil de música es el reagge i el funk. Entre altres llocs han tocat en la última campanya de Compromís i en Ca Toni, d’Altea la vella. Tenen vídeos en Youtube on es poden visionar i escoltar com ara https://youtu.be/Fv1WiFTrfFU o bé buscant Zions Groove.

zions-groove-3

zions-groove-2

figura-14

Figura 15.- Grup “Zion`s Groove”: Edu Ripoll, Guille Fluxà, Power (Jaume Galiana) i Kevin Adkinson

POSIDONIA, està composat per Toni Ramón cantant solista y Guitarra, Marc Sellés amb Guitarra rítmica, Carlos Morales al Baix i Carlos Pérez en la batería. Am moltes dificultats per assajar degut a la situació professional dels components i amb poques actuacions, donat el panorama de la música en viu en aquesta comarca, no perden l’esperança de seguir tocant les seues versions de rock i pop.

posidonia-3

Figura 16.- Grup “Posidonia”: Toni Ramón, Marc Sellés, Carles Pérez i Carles Morales

posidonia-2

posidonia-1

El Grup FATS VIRGINIA està composat per Jordi Pla, vocalista i guitarra; Paco Lopez, guitarra; Alex Aguilera la batería i Vicent Martinez, el baix. Començen a tocar el 2013 i finalitzen el 2015. El seu estil de música era el Hard Rock.

fats-virginia

Figura 17.- grup “Fats Virginia”: d’esquerra a dreta: Alex Aguilera, Jordi Pla, Paco López i Vicent Martinez xoco

Hi ha una retornada d’antics membres d’aquests grups, sobre tot, dels setanta i, en l’actualitat, estàn assajant per actuar el grup de Xumena, com a cantant i Baix, amb Alfonso la Nina a la percussió, i, a les guitarres, Jesús Palomino, Sellés i Joan el Pollastre.

xumena-i-cia

Figura 18.- Jesús Palomino, Xumena i Alfonso Lanina

img-20161117-wa0011

El Grup de Xumena

També el grup VETERANS, amb composicions propies, en valencià i castellà, on conviuen Ramón Rubio, com a cantant i Guitarra; Mónica, cantant; Jesús Palomino, Guitarra; Jose Laviós, guitarra; Xumena, baixista ; com a bateristes Juanito (Joan Aguilera) i Rifi ; i de teclats, i si cal, trompeta també, des de Bolulla, Julian Rivero.

 

img-20161027-wa0013

Figura 19.- Grup “Mónica&Veterans”, alguns components: Jose Laviós, Ramón Rubio, Mónica, Joan Aguilera, Rifi (Rafael Llorca) i Julian Rivero.

img-20161023-wa0006

En la foto, Jesús Palomino, Ramón Rubio, Rifi, Alfonso la Nina, Julian Rivero, el forner i Xumena, al principi de Veterans

El XOCOLATER, és una altre que ha retornat a cantar, auto-editant-se dos CD’s de versions i acaba d’entrar en una etapa compositiva amb temes en valencià, dels quals ha llançat al públic “Homenatje als mariners del meu poble”, que va presentar acompanyat de la Orquestra Filarmónica d’Altea, i que es pot visionar i escoltar en Youtube.

Hi han músics en Altea que formen part d’altres grups, com ara Dani Montiel, que a banda de fer de técnic de só (Palau Altea i estudi home Cala dels somnis), toca la guitarra en el grup vilero Josefhyne Band; Xavi Montiel, toca teclat i acordeó en Monserrat; el guitarrista Ruben Cebrian, ho fa en diverses formacions (amb “Helio” va treure el disc anomenat “Heliopop”); Miquel Moya, trompetista, antic membre de l’Orquestra del Benidorm Palace i ara músic en creuers; el saxe Toni Barber; Antonio Vidal Fayos, saxe i el seu germà Angel, que toca trompeta, els dos en Barcelona, en bigs bands; Daniel Serrano Dalmas, armonicista; Pep Zaragoza, trompetista de bandes de jazz diverses (ha publicat un disc amb composicions propies “La plaça dels somnis”); Beto Romero, guitarra i veu en el grup Vintagers de country i reagge (al costat de Jose Luis Costa, baix i Frank Van Bergen guitarra i veu); Frank Van Bergen, ha tocat en varis grups en el passat com a baterista ( Brigada Lincon, rebatejat Cien Fuegos de 1987 a 1989, en Pocahontas, de 1990 a 1993, amb varis discs gravats per aquests grups en Zafiro), etc…Ja després estàn els nostres artistes “internacionals”: Antonio Serrano i Josep Vicent (Ripoll). També hi afegiria José Toral, guitarrista, molts anys afincat en el Poblet i Emilio Mora, percusionista.

vintagers

Figura 19.- Grup “Vintagers”: d’esquerra a dreta, Jose Luis Costa, Frank Van Bergen i Beto Romero

En l`època dels seixanta i setanta, tots els grups existens a la comarca tenien on actuar perquè era normal que en totes les festes locals els cridaren: es donava per fet i era un orgull que hi actuaren. Els pagaven molt bé i els tractaven encara millor, convidant-los a dinar i sopar. A diferència d’avui en dia que , a les festes, només criden els grups locals si ho fan gratis o per molt poc diners, per la qual cosa no poden reinvertir en equip. Això suposa una infravaloració d’ells i la música. Després, resulta que sobren diners en quasi totes les festes. Si afegim les prohibicions per normativa municipal i autonòmica de fer música en directe als bars i pubs dels pobles (governe qui governe, per la normativa tan restrictiva per a conseguir permís- que deurien de canviar’ne-) trobarem les causes principals de per què, havent-ne músics tan bons en cada poble, prefereixen tocar en les Bandes Filarmóniques on cobren més acudint a les desfilaes de Moros i Cristians i d’altres festes. Per altra banda, els que saben de música (el País Valencià és una fàbrica de bons músics) estàn faltats de creativitat i risc, per a composar i interpretar música moderna: es conformen en llegir partitures en lloc de crear-les. Si hi hagueren més promotors, mànagers i llocs per actuar, si entraren en la programació de les festes, si subvencionaren les gravacions de discs fets en valencià (com passa a Catalunya amb els grups catalans) la situació de la música i els músics locals d’aquesta comarca seria una altra. L’excepció, en Altea, és el Restaurant Ca Toni d’Altea la Vella, que s’ha convertit en un pulmó cultural del poble, més que un restaurant, convertit en un autentic Club de jazz amb actuacions en directe tots els dissabtes amb aquest estil de música, i actuacions en directe amb música d’altres estils (reagge, funk, pop, etc…) els diumenges per la vesprada.

Un altre empresari musical alteà que está des de 1985 lluitant per portar-ne bons músics a l’escena alteana i promocionant-los amb l’alé de la seua Jam sesion semanal ( dilluns, ara) al seu local “L’Estanc”, és Jaume Cortés Laviós. L’estil dels grups que hem gaudit varis anys consecutius ha estat blues i rock, fonamentalment. D’aquesta manera han actuat en l’Estanc grups musicals com ara: “MClan”, “Tonkin Blues”, Fly Gallardos”, “Lou Donalson”, “Meteors”, l’australià “Navdhodads”, “Rebeldes”, “Brighton 64”, “Los Gatos Locos”, “Paul Lamb&The Kimg Snaker”, “Los Marañones”, “Bluesville”, “Los Bluesfalos”, “The Generados”,…Sense oblidar els grups locals: “Fabio Miano”, “The Wisky Davis blues band”, “Antonio Serrano” (ara no tan local), “The Major Blues”, “Bambule Band”, “La Rendición” i esl que ara son “Guaraná”, entre altres.

Una sort per al alteans, però, promotors i difusors de música en la resta de la comarca, com Toni i Jaume, no hi han. I, a més, el públic, no acudeix en masa, és minoritari. Exceptuant els Festivals, els joves han canviat la seua actitud cap a la cultura, entenent-la com a oci i entreteniment i, la música, ha desaparegut de la Televisió, vertadera guía dels gustos i costums de la majoria de gent. Com a conseqüència, a la gran masa no li agrada la música. Però, no oblidem que és una llei dels sistema que l’oferta crea la demanda.

Rafael Llorca Signes (Rifi)

Leave a comment

Filed under Uncategorized

Video- clips del album “Silencio en llamas” de Luz Candente

 

Video-clip del tema “Llena de rumba el corazón” del album “Silencio en llamas” del Luz Candente

Leave a comment

November 17, 2016 · 12:00 am

VÍDEO-clips DEL album “Silencio en llamas” del grupo LUZ CANDENTE

Video-clip del tema  “Luna Rebelde”

Leave a comment

November 16, 2016 · 11:56 pm

Vídeos del album “Silencio en llamas” del grupo Luz Candente:

 

Leave a comment

November 16, 2016 · 11:53 pm

Ressenya Llibre “BARTOLOMÉ” de Juan Miguel del Rey

Portada Libro

Portada Libro

BARTOLOMÉ. Ressenya del LLibre (Hay traducción al castellano más abajo)
L’autor, Miguel del Rey Aynat, Altea 1948, és Arquitecte i Catedràtic d’Universitat. Especialista en Paisatge, Jardineria, Patrimoni i Arquitectura Rural ha escrit varies obres d’aquestes especialitats, i rebut varis premis, a banda de escriure també una Guia d’Altea. La publicació que presentem ara és la seua primera obra de ficción.
Aquesta obra, en primer lloc, està molt ben escrita. Amb un castellà adient, emprant expressions de l’época i respectant els noms patronímics originals en valencià: alcoleches, els noms dels carrers, roders. Garrofera, etc…
No és una novel.la històrica sinó una història novel.lada, amb una gran informació de l’epoca de finals del segle XVIII i principis del segle XIX, del que passa a Europa i al regne d’Espanya i les seues conseqüències més properes i concretes a Altea i la seua comarca. Contada en forma de novel.la per a què resulte més entretinguda la seua lectura i ho aconsegueix amb un excel.lent resultat. Ho fa, a través d’una trama basada en una saga familiar, amb les seues polítiques de matrimoni i herències, i de les relacions socials i afectives entre ells i els seus coetanis: criats, treballadors, encarregats de les finques, veïns, etc…
Els diàlegs, són molt encertats, on el llenguatge està mols adequat als personatges (sorprén que sàpiga tan bé com parlen les dones). El matriarcat existent queda molt ben reflexat: manen les dones. La jerarquia social i política del poder existent a la comarca i la seua relació amb la jerarquia de València i de l’Estat central està molt ben explicada. Quant a la part de l’economia, n’hi ha un capitol exclusivament dedicat a aquest tema, on queden exposades amb tota la senzillesa possible, sense oblidar el rigor, totes les teories econòmiques del moment i la seua pràctica a la comarca i al regne d’Espanya.
Sorprén conéixer que Altea era un viver d’oportunitats de negoci, d’enriquiment i de treball: n’hi havien mines de ferro i basalt, comerç marítim dels productes de la comarca i dels que emportaven de tornada, indústria agro-alimentària amb les panses, producció de seda, etc…, a banda de la pesquera i l’agricultura (blat, vinya,…), que després s’ enfonsà per les qüestions econòmiques i polítiques que van anar donant-se, al llarg del temps. Però, és molt significatiu les dades de la població d’Altea, la qual es va quintuplicar.
Al llibre es decriuen les relacions galants amb les dones, com es feien els noviatges, d’amor i/o interés i tot el que es menejava al seu entorn. La descripció tan detallada de la moda, de com vesteixen els protagonistes, com diria Pepe Rovira, ens mostra una “escriptura que sembla que no tingui pressa, mentre ens fa veure la pressa de l’existència”.
Hi apareixen un grapat llarg de personatges (molts reals) i un els va agafant la identitat a poc a poc i es va familiaritzant amb ells, sense dificultat. A més que aquests personatges estan molt ben dibuixats i definits, tant en el seu aspecte extern com en la seua psicologia i pràctica vital.
Sembla ser que la cursa militar té molta importància en aquest temps passat com a eixida professional, sobretot per als fills no majors que no heretaven quasi res pel sistema del majoratge existent que donava el gros del patrimoni al fill major.
Gran era el poder de l’església, que aquesta família aconsegueix defugir en gran part i que anomenen com a “las manos muertas”. Estremix el relat de les diferències de classes i el rebuig, que experimenta aquesta família, de les classes més pobres. Però, sobretot, per a un habitant o visitant actual, el sorprendria saber que el paisatge que ara disfrutem, a l’entorn d’Altea, és tan diferent d’aquell d’aleshores: un terme habitat en gran part per arbres de moreres, el blat, les oliveres, les vinyes i molts poquets tarongers.
Un dels grans encerts de llibre està en els diferents nivells de lectura que es poden donar. N’hi ha lector que es quedarà més amb la trama dels personatges i en com anaven vestits que en l’arquitectura, i d’altre es fixarà més als paisatges i de com era el poble antic, etc… Això facilita la lectura a un nombre major i més variat de gent
Un pot sentir el soroll de l’aigua a la sèquia major, colcar damunt d’un cavall i menejar-se dalt al seu ritme, o trotar amb ell sobre camps d’oliveres, viatjar en carro per la Serra Bèrnia, atemorir-se davant d’un interrogatori de roders que te n’ixen al mig del camí , visitar una venta en plena muntanya i les ermites al camp, repirar la humitat de la nit amb una manta al coll, disfrutar d’una eixida de sol del segle passat o de la vista d’un cel amb estrelles sense cap llum artificial a prop, però, també, olorar el comí i la canella de les pilotes de carn picada i extasiar-se amb els dolços d’ametlla que hi descriu i fer-se una idea de com sonen els madrigals de Boccerini, encara que no els hages escoltat mai de la vida.

En definitiva, un pot informar-se i sorprendre’s amb el retrat de la vida qüotidiana dels nostres avantpassats en els aspectes econòmic, polític, sociològic, humà, arquitectònic, de la moda, históric, etc…i gaudir, com si estigueres veient una sèrie o una tele-novel.la de les intrigues familiars i dels personatges, que hi apareixen. Tot un món molt complex i que en Miquel ha sabut reproduir per a goig de tots nosaltres d’una manera entretinguda, calmada, verosímil, didàctica i emocionant.
Un esqueixat esforç coronat amb un notable éxit. Moltes gràcies Miquel per aquest regal que ens has fet.

BARTOLOMÉ. Reseña del libro.
El autor, Miguel del Rey Aynat, Altea 1948, es Arquitecto y Catedrático de Universidad. Especialista en Paisaje, Jardinería, Patrimonio y Arquitectura Rural ha escrito varias obras de estas especialidades, y recibido varios premios, por las mismas, además de escribir también una Guía de Altea. La publicación que presentamos ahora es su primera obra de ficción.

De entrada, decir que está muy bien escrita. Con un castellano adecuado, empleando expresiones de la época y respetando los nombres patronímicos originales en valenciano: alcoleches, los nombres de las calles, roders (bandoleros), garrofera, etc…
No es una novela histórica sino una historia novelada, con una gran información de la época de finales del siglo XVIII y principios del siglo XIX, de los hechos más significativos acaecidos en Europa y en el reino de España así como de sus influencias más próximas y concretes en Altea y su comarca. Contada en forma de novela, resulta más entretenida su lectura , desarrollada a través de una trama basada en una saga familiar, con sus políticas de matrimonio y herencias, y de las relaciones sociales y afectivas entre ellos y sus coetáneos: criados, trabajadores, encargados de las fincas, vecinos, etc…
Los diálogos, son muy acertados, con un lenguaje muy adaptado a los personajes (sorprende que sepa tan bien como hablan las mujeres). El matriarcado existente queda perfectamente reflejado: mandan las mujeres. La jerarquía social y política del poder existente a la comarca y su relación con las autoridades de Valencia y del Estado central está muy bien explicada. En cuanto a la parte de la economía, hay un capitulo exclusivamente dedicado a este tema, quedando expuestas con toda la sencillez posible -sin olvidar el rigor-, todas las teorías económicas del momento y la su práctica en la Marina Baixa y en el reino de España.
Sorprende conocer que Altea era un vivero de oportunidades de negocio, de enriquecimiento y de trabajo: habían minas de hierro y basalto, comercio marítimo con los productos de la comarca y con los que se traían de vuelta, industria agro-alimentaria con las pasas, producción de seda, etc…, además de la pesca y agricultura (trigo, viña,…), que después se hundió por las cuestiones económicas y políticas que se fueron dando, a lo largo del tiempo. Es muy significativo el dato de que la población de Altea se quintuplicó.
En el libro se describen las relaciones galantes con las mujeres, como se formaban las parejas de novios, por amor y/o interés y todo lo que se movía a su alrededor, y una descripción tan detallada de la moda, de como visten los protagonistas, que se le puede aplicar lo que dice Pepe Rovira: “una escritura que parece que no tenga prisa, mientras nos muestra la prisa de la existencia”.
Aparecen una gran cantidad de personajes (la mayoría reales) y les vas captando la identidad poco a poco y te vas familiarizando con ellos, sin dificultad. Además de que estos personajes están muy bien dibujados y definidos, tanto en su aspecto externo como en su psicología y práctica vital.
Parece ser que la carrera militar tiene mucha importancia en este tiempo pasado como salida profesional, sobretodo para los hijos no primogénitos que no heredaban casi nada por el sistema del mayorazgo existente que daba el grueso del patrimonio al hijo mayor.
Grande era el poder de la Iglesia, del cual esta familia consigue salvarse y que nombran como “las manos muertas”. Conmueve el relato de las diferencias de clases y el rechazo, que experimenta esta familia, de las clases más pobres, por su fasto exhibicionista. Pero, sobre todo, para un habitante o visitante actual, le llamaría la atención saber que el paisaje que ahora disfrutamos, en el entorno de Altea, es tan diferente como el de entonces: un término habitado en gran parte por árboles de moreras, el trigo, los olivos, las viñas y muy pocos naranjos.
Uno de los grandes aciertos del libro está en los diferentes niveles de lectura que se pueden dar. Habrán lectores que se quedarán más con la trama de los personajes y en como iban vestidos que con la arquitectura, y otros se fijarán más en los paisajes y como era el pueblo antiguamente, etc… Esto facilita la lectura a un número mayor y más variado de gente.
Uno puede escuchar el ruido del agua en la acequia mayor, cabalgar encima de un caballo y menearse a su ritmo, o trotar con el sobre campos de olivos, viajar en carro por la Sierra Bérnia, atemorizarse delante de un interrogatorio de bandoleros que salen inesperadamente en medio del camino , visitar una venta en plena montaña y las ermitas en el campo, respirar la humedad de la noche con una manta al cuello, disfrutar de una salida del sol del siglo pasado o de la vista de un cielo con estrellas sin ninguna luz artificial cerca, pero, también, oler el comino y la canela de las pelotas de carne picada y extasiarse con los dulces de almendra que describe, incluso de hacerse una idea de como sonaban los madrigales de Boccerini, aunque no los hayas escuchado nunca en tu vida.
En definitiva, puedes informarte y sorprenderte con el retrato de la vida cotidiana de nuestros antepasados en los aspectos económico, político, sociológico, humano, arquitectónico, de la moda, histórico, etc…y disfrutar, como si estuvieras viendo una serie o una tele-novela de las intrigas familiares y de los personajes, que allí aparecen. Todo un mundo muy complejo y que Miguel Del Rey ha sabido reproducir para alegría de todos nosotros de una manera entretenida, calmada, verosímil, didáctica y emocionante.
Un esmerado y meritorio esfuerzo coronado con notable éxito. Muchas gracias Miguel por este regalo que nos has hecho.

Rifi

Leave a comment

Filed under Uncategorized

Publicación de tres poemas míos en el magazine literario ILA

Por mediación de mi amigo el poeta árabe Mohamed Ahmed Bennis, me han publicado tres poemas en el magazine literario ILA. Muchas gracias, amigo y mucha salud!

http://www.ila-magazine.com/www.ila-magazine.com/home.html

Leave a comment

Filed under Uncategorized